RAMON AUBERNI I BORDES

Vaig arribar a Montserrat mitjançant els companys Monill i Oriola, Jordi Vidal i Josep Espar i em trobo amb gent d’Unió Democràtica, dels quals recordo l’Anton Cañellas, entre d’altres, que ja coneixia dels temps que vam haver d’aixoplugar-nos a l’Associació d’Amics de les Nacions Unides per poder fer catalanisme a Balaguer i Terres de Lleida. Després ja vaig anar trobant la resta de la gent, coneguts i no coneguts, que havia acudit a la crida de Jordi Pujol per tal de fundar el partit.

Aquell era un moment decisiu. Es va imposar en mi la meditació. Era arribada l’hora de fer política de veritat, allò per la qual cosa havia maldat des de jovenet, i a poc a poc em van anar venint a la memòria els pensaments més transcendents que havien conformat la meva vida: records de persones, de situacions, d’ambients, d’incomprensió, fins i tot de segregació social al meu propi país, de lluita en definitiva per una Catalunya lliure.

El meu primer record va ser per la mare, que m’explicava que l’any 1931, quan el president Macià va venir a Balaguer, em va agafar en braços i va dir: "Perquè sigui un bon català!" cosa que he procurat sempre de ser. D’ella mateixa vaig rememorar l’exclamació: "Déu meu, quan ton pare ho sabrà!", perquè acabava de sentir per la ràdio que havien assassinat els germans Badia —de la colla del pare quan aquest treballava a Barcelona— cosa que va ser així puix que al tornar de la feina es va mostrar molt afectat. Des d’aleshores el pare em començà a fer sabedor de la seva activitat política i, a Montserrat, mentre posàvem els fonaments del partit vaig anar evocant memòries de quan era petit, especialment aquella situació definitòria del seu pensament polític i que me’l va saber transmetre amb la seva actitud i la seva coherència. En aquest sentit, un fet m’havia marcat: la situació en què es va trobar el dia 14 d’abril de 1931 quan van pujar a l’església de Santa Maria de Balaguer els esquerrans republicans de la ciutat per tal d’enlairar banderes i no cal dir que el pare també hi era. En aquella església que domina tot el pla de l’Urgell hi ha dos campanars, un de principal més alt i al capdavant, i un de secundari. La discussió va venir a l’hora de triar quina de les dues banderes —la catalana o la republicana— havia d’anar al campanar principal. No hi havia cap dubte per al meu pare: ell era català i, després, republicà. Es va trobar, però, en franca minoria i li va tocar d’anar amb la bandera del país cap al campanaret.

Quan entraren el feixistes a Balaguer, el pare fou perseguit i sort en tingué del primer alcalde falangista de l’època —Joan Messeguè, antic company de dispesa a Barcelona—, el qual se l’emportà a casa seva i l’amagà durant vuit dies fins que van agafar l’oncle Jesús, en no poder empresonar-lo a ell, i aleshores el pare decidí sortir i donar la cara perquè dues famílies amb quatre canalletes no quedessin desemparades.

El segon record va anar pel Joan Graells i pel Sebastià Armenter. Després de la guerra, el pare em va posar, a l’estiu, d’aprenent a la botiga de teixits del primer per evitar que voltés desvaguerat jugant pel carrer o als afores fent guerres de pedra o cercant projectils. Vaig trobar en aquelles dues persones —l’un d’Esquerra Republicana i l’altre de la Lliga, catalans de pedra picada— una cordial relació i allò que em va colpir més fou el gran respecte que es tenien l’un a l’altre a l’hora de tractar de diferents temes en alguns dels quals discrepaven sensiblement. Els records em transportaren als 8 anys, en què vaig anar a Barcelona a aprendre el tall de camiser i l’estada a la capital em va permetre de conèixer dues persones que es trobaven força allunyades ideològicament: en Ricard Roca —monàrquic— i en Celdràn —un dels caps de la FAI d’abans de la guerra—, i la gran sorpresa va ser adornar-me que ambdós també es respectaven talment com aquell parell de balaguerins i patriotes.

D’uns i altres vaig aprendre a comportar-me amb respecte pel proïsme i honestedat i en tots els ordres de la vida: en la família, en el comerç, en la política… Va ser arribada l’hora de fer país i, amb el bagatge rebut, vaig optar per fer-ho des de la legalitat, a la Cambra de Comerç de Balaguer —on vaig organitzar recitals de cançó, conferències, desfilades de vestits i altres, amb la particularitat de trencar motllos pel sentit que tot va ser fet en català per tal d’ajudar-ne la normalització—. És clar que aquests records de Montserrat ja em portàvem a mitjans dels anys cinquanta.

Més ençà, un bon dia l’Alexandre Baldillou cridà Josep Maria Monill, Jordi Vidal i a mi perquè l’Ateneu de Balaguer, fundat feia pocs anys i que no s’havia caracteritzat per fer cultura de la nostra, s’havia quedat sense president i ens preguntà si ens vèiem amb cor de tirar endavant aquell Cercle Cultural i Artístic. Allò era una bona eina per fer país i vam decidir anar a buscar l’Antoni Bové per designar-lo president i configurar una junta de gent nova i catalanista.

Des del meu càrrec de Vocal de Conferències i Festivals —molt aconsellat en la gestió per Domènec Carrové i Viola— vam fer venir els valors més notables de la Nova Cançó —esclatant fou el recital d’en Raimon a Balaguer l’any 1967, en uns moments en què estava prohibit a tot Catalunya—, vam organitzar conferències i exposicions i vàrem coordinar l’Assemblea Internacional d’Estudiosos de les Comarques de l’any 1970, i des d’aleshores l’Ateneu fou un referent de catalanisme a Balaguer i d’altres indrets del país. En les nostres tertúlies ningú no s’esfereïa de sentir les paraules autodeterminació, independència, llibertat… En Pere Culleré i en Joan Enric Farreny, de Lleida, militants de Front Nacional de Catalunya, pujàven moltes vegades a retrobar-se amb nosaltres.

Permeteu-me que expliqui l’anècdota que s’esdevingué arran dels recitals d’en Raimon a Balaguer. La primera vegada que el vaig fer venir, l’any 1964, fou amb un contracte verbal —mitjançant en Miquel Porter Moix—, i a l’hora d’actuar es va negar puix que tenia de teloners un grup de Lleida que cantava en castellà. Vaig fer-li avinent que aquell era el preu que havia de pagar, per imposició del sistema, per aconseguir que ell cantés aquell dia a Balaguer. La conversa va pujar de to fins que el cantautor em va oferir pagar l’organització per no cantar, a la qual cosa vaig contestar-li que posés ell mateix el preu: "Si et vens per una pesseta deixa una pesseta, si et vens per un milió, deixa un milió, però si no tens preu, agafa la guitarra i puja a cantar", cosa que va fer, i des d’aleshores en nasqué un bona amistat.

Posats a recordar no està de més significar el comentari que em va fer en Pau Vila i Dinarés quan vingué a Balaguer, en ocasió de l’Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos, respecte al nom de la comarca de la Noguera: "Com que hi havia Urgell per aquí, Urgell per allà i Urgell per més enllà i em vaig adonar que a les vores dels rius de les vostres contrades hi havia molts noguers, vaig optar pel nom de Noguera a l’hora de batejar el territori que té Balaguer com a capitalitat", cosa que no va aixecar cap controvèrsia en aquella època, dit pel mateix geògraf.

Per aquells anys, vam assabentar-nos confidencialment que a Balaguer era possible de ser-hi oberta una sucursal de banca. Per fer país escriguérem una carta personal a Jordi Pujol —signada per Monill, Vidal, Trepat, Delsams i jo— proposant-li d’obrir una sucursal de Banca Catalana a Balaguer, cosa que tingué lloc al juny de 1970, després de molts tràmits, i d’allí vingué la coneixença personal amb en Pujol. Els somrís m’aflorà, aquell matí a Montserrat, en recordar l’anècdota de Delsams: la vigília de la inauguració de la sucursal vàrem fer un sopar amb en Pujol, Joan Rosell, Josep Espar i els cinc signants de la carta —acompanyats de les respectives esposes—; en un moment determinat el Pujol preguntà a Modest sobre la seva activitat professional i aquest contestà que era torrefactor de cafè però que abans havia estar viatjant de colonials, precisament de la Carmeta, esposa del Jordi. En afegir que mai no havia portat ni una comanda, el bo del Mateuet li replicà: "Com volies que te’n portés si prou feina tenia a pintar les quatre barres a totes les pedres de la muntanya!".

L’endemà coneguí en Florenci Pujol; de bell antuvi em va caure força bé puix que era com el meu pare de figura i de comportament: en tots dos hom podia copsar que allò que més comptava era la família.

Més a prop del moment que vivíem a Montserrat, a les terres de Lleida es promogué una candidatura a les eleccions de "Procuradores en Cortes de Representación Familiar" a la qual concorregueren en Joaquim Arana i en Joan Besa. El primer, com a home del país, que, a més a més, s’havia fet soci de l’Ateneu, i com que hi havia una relació personal no solament amb mi sinó amb els Josep Aznar, Josep Maria Monill, Jaume Casals, Lluís Borràs, Jaume Condemines, Josep Maria Trepat, Lluís Víctor…, tots plegats li vam brindar l’ajut i la col·laboració que ens va demanar per tirar endavant la campanya electoral, i la gran sorpresa fou adonar-nos que els electors —caps de família i dones casades— tenien tanta por que no es pot dir que féssim el ridícul però de poc va anar, perquè als barris obrers va guanyar de llarg.

Estalonà els comicis un contratemps: a l’hora de renovar la junta de l’Ateneu es va privar del dret al vot als socis menors d’edat, basant-se en unes lleis franquistes, la qual cosa va provocar la desfeta i dissolució de l’entitat puix que davant d’aquell atemptat contra els drets més elementals de les persones i considerant que volíem que l’Ateneu fos una escola de catalanisme, democràcia i tolerància ens vàrem retirar de la gestió.

En Josep Aznar, el Jordi Vidal, el Josep Maria Monill en Romà Pujadas i jo mateix vàrem establir contactes amb Òmnium Cultural per tal de crear-ne una Delegació a Balaguer i ens vam endur la gran sorpresa de veure que ens era denegada perquè es veu que algú va torpedinar-ho des de l’ombra, raó per la qual vam optar per aixoplugar-nos a la Delegació dels Amics de les Nacions Unides per tal de tenir una legalitat necessària puix que érem controlats contínuament pel sistema.

L’any 1972 hi hagué una reunió a casa de l’Eduard Tarragona a la qual assistiren, entre altres, Barés, Pujades, Monill, Ruiz-Giménez, Jiménez de Parga, Jaume Casanovas —que després fou secretari general del Partit Liberal Català—, el mateix amfitrió i jo, i en la qual es va proposar de fundar un partit perquè ja vèiem la fi o els començaments de la fi del sistema; es digueren una colla de noms, entre els quals el de Jordi Pujol, que va semblar per majoria ser la persona més indicada. Després vaig assabentar-me que es va trametre l’encàrrec —via Eduard Tarragona— però no hi va haver manera d’entendre’s.

L’any 1974 em vaig adreçar a l’Ajuntament de Balaguer —en missives individuals i personalitzades a l’alcalde i regidors— explicant-los que no hi havia cap llei que prohibís de fer els plens municipals en català. Només alguns d’ells, tot i que la totalitat parlaven la nostra llengua, ho van fer durant una o dues sessions.

Això fou tot el que donà la reflexió d’aquell diumenge 17 del novembre a Montserrat. Des d’aleshores cada vegada que vaig poder em vaig dedicar a anar a Barcelona o on fos per tal de conèixer gent com ara en Pallach, a casa del qual havia estat en reunions, en Jordi Costa —secretari general del partit de l’anterior—, Heribert Barrera i d’altres, i la meva determinació d’anar amb en Jordi Pujol fou perquè en aquells moments em va semblar que era l’home que convenia a Catalunya, i aquesta determinació la vaig prendre temps abans, però de fet a l’interessat no li vaig dir fins a la conferència d’ESADE sobre les terceres vies del 21 de gener de 1975, de la qual recordo moltes anècdotes, com ara la de l’Aleix Creus, a qui vam trobar a la Panadella amb la seva esposa que tornaven de visita del metge a Barcelona i en assabentar-se que anàvem a la capital del Principat volia venir tant sí com no amb nosaltres, cosa que no va fer perquè la seva muller, amb molt bon criteri, s’hi va posar travessera, puix que el metge l’havia trobat molt malalt. El 17 de juny d’aquell mateix any moria, aquell patriota, a Tremp. O com ara que amb Pujades i Monill anàrem a buscar el conferenciant a la seu de Banca Catalana —estava treballant com un dia qualsevol— i vàrem anar tots plegats amb l’auto d’en Pujol cap al lloc de la conferència; el bo fou que abans d’accedir-hi em va donar els papers "perquè en cas que la policia ens registrés a mi no em coneixien i podria passar-los lliurement". O una altra com la d’en Lluís Carulla i Canals que va comentar: "Aquest paio ens arruinarà, vol que paguem la política nosaltres".

Començàrem a preparar coses per a l’endemà, per al dia que poguéssim actuar políticament. Els primer militants de Convergència a Balaguer foren el Josep Maria Monill, el Jordi Vidal, el Romà Pujadas, el Josep Maria Trepat, el Josep Aznar, el Jaume Condemines, entre altres. A partir d’aquí ens tocà d’anar cada setmana a Barcelona en diferents reunions que es feien igual a l’església Pompeia que als Amics de la Ciutat o en una llibreria del carrer Llúria.

Amb els companys de militància de Balaguer vàrem decidir de fer una reunió-sopar amb en Pujol oberta a tots els ciutadans de la ciutat amb inquietuds polítiques per veure d’atansar-los al nostre partit. L’acte tingué lloc el dia 8 de gener de 1976 i tingué ressò a la premsa del país. Però no només pensàvem en la nostra ciutat sinó que començàrem a rumiar com fer militància a la nostra circumscripció electoral: A Tremp, amb l’Aleix, ja hi érem, i anàrem a veure en Xavier Maluquer; a la Pobla de Segur anàrem a veure en Bada; a Sort, en Llàtzer Civis; a Montardit, el Ramon del mateix topònim; a la Seu d’Urgell, l’Ingla; a Cervera, el Mesull i d’altres; a Agramunt, el Viladot i el Boncompte, a Tàrrega, l’Eugeni Nadal i l’Ignasi Camps; a Camarasa, el Josep Carreres; a Balaguer, a més dels esmentats, el Ramon Perucho, el Ramon Sans, el Josep Maria Roigé; a Vallfogona, el Joan Pallisé… La nostra sorpresa, o no tant perquè el mateix Pujol tampoc se n’havia sortit, fou no haver-hi manera de trobar un home a Lleida: després d’alguns intents de Monill, Pujades i jo a casa del Josep Vallverdú per veure si podíem trobar algú afí que se’n fes, totes les persones que vàrem pensar els anàrem a trobar i no ens n’acceptà ni un i, al capdavall, vaig anar a veure el Francesc Porta —abans de fer-ho vaig consultar-ho amb en Pujol, el qual em va donar carta blanca—, el qual després de dues hores de xerrada ininterrompuda per part meva em va fer de contesta: "M’està tot molt bé, però només hi poso una condició: que m’ho demani en Jordi Pujol". A la setmana següent, com que cada dilluns al vespre teníem reunió a Barcelona, perquè aleshores jo ja era de la Comissió Permanent del partit, li ho vaig comunicar al Jordi el qual va contestar: "Està carregat de punyetes, aquell!", però ho va fer. Amb el líder del partit vam acordar de fer una visita a Mollerussa, juntament amb en Nadal i jo, per tal de captar gent. La nit de la reunió, amb set o vuit mollerussencs, després de la introducció d’en Pujol, un dels presents contestà que ells estaven desinteressats totalment de la política, que els eren igual els comunistes que els socialistes o qualsevol altre i que la política per a ells era com una carretera que quan arribava a la primera casa del poble prenia la forma d’un pont que no acabava fins a la darrera casa de la vila. En Jordi Pujol els va fer de contesta que encara que tanquessin les finestres i les portes a la política se’ls endinsaria a casa per tot arreu i, si no feien política, uns altres la farien per ells. Sotaveu, el Jordi m’indicà que m’atansés a un dels presents que semblava escoltar amb molta atenció i quan el vaig començar a sotjar va contestar-me que només esperava a veure si s’acabava puix que tenia molta son i s’havia de llevar a les set del matí.

Al novembre de 1975, tingué lloc la II Assemblea del partit a la parròquia de Sant Medir de l’Hospitalet de Llobregat. Allí ens aplegàrem gent del GASC, d’en Pujol, gent d’Unió Democràtica, gent d’en Miquel Roca i gent de Mossèn Carrera per tal de decidir què. I va resultar que els d’Unió Democràtica van voler seguir amb la seva independència.

Permeteu-me abans de cloure aquesta evocació que posi de relleu la bona harmonia que va existir entre els demòcrates de Balaguer als temps de la lluita antifranquista, fossin del partit que fossin, es trobessin on es trobessin. Desitjo que constin per a la posteritat els noms de: Constantí Barés, Modest Delsams, Domènec Carrové, Pompili Roiger, Josep Ollé, Ernest Solanes, Lluís Borràs, Jaume Casals, Josep Puy, Jordi Auberni, Gregori Gallego, Tomeu Ferrer, Gaspar Ortiz, Jordi Jou, Pere Rocaspana, Francesc Ticó, Felip Castell, Joan Rodés, Lluís Víctor, Quico Escolà, Josep Novau, Gaspar Lluch, Josep Maria Lluch, Romà Pujadas, Josep Maria Monill, Marcel·lí Bergé, Josep Maria Trepat, Jaume Condemines, Ramon Macià, Jordi Vidal i Josep Aznar Solé.

Un prec final: caldria que tots ens esforcéssim a fer entendre als ciutadans del nostre país que res no ens és donat sinó que ho hem d’escollir; per això som homes, per escollir allò que volem ser. Ningú no té cap dret sobre nosaltres; cadascú per ell mateix té tot el dret de triar allò que vol ser. Cap home té uns drets sobre l’altre tret que els imposi per les armes; en el moment que no són imposats per la violència tots tenim el dret d’escollir. Si qualsevol de nosaltres, o jo mateix, he escollit ser català, ha estat perquè tinc tot el dret del món a fer-ho i també tinc el mateix dret a reclamar l’autodeterminació com la llibertat del nostre poble, cosa que reclamo a la humanitat, no als que me’n priven, perquè aquells creuen que tenen uns drets sobirans sobre la meva persona que ningú no els ha donat sinó que se’ls han pres.

Per Catalunya!