JOSEP ARTIGAL I MONTSERRAT (Barcelona, 1923-1995)

"HO HAGUÉS DONAT TOT PER CONVERGÈNCIA"


"El meu marit va tenir dues grans passions cíviques en la seva vida: Catalunya i Jordi Pujol", assenyala la seva vídua, la senyora Carme Valls i Martínez, així mateix militant fundadora de CDC, havent assistit a l’acte fundacional de Montserrat, i que va treballar conjuntament amb el seu marit en la tasca de fer país abans i en la de fer partit més tard. "Van ser dos afectes pels quals no va estalviar res, ni temps, ni dedicació, ni esforços de cap mena, i dels quals va donar testimoni sempre que va poder i allí on va poder". "Ell, afegeix, estimava Catalunya per damunt de tot, i aquest amor que tenia per Catalunya l’abocava en la figura d’en Jordi Pujol".

 


"El meu marit va tenir dues grans passions cíviques en la seva vida: Catalunya i Jordi Pujol", assenyala la seva vídua, la senyora Carme Valls i Martínez, així mateix militant fundadora de CDC, havent assistit a l’acte fundacional de Montserrat, i que va treballar conjuntament amb el seu marit en la tasca de fer país abans i en la de fer partit més tard. "Van ser dos afectes pels quals no va estalviar res, ni temps, ni dedicació, ni esforços de cap mena, i dels quals va donar testimoni sempre que va poder i allí on va poder". "Ell, afegeix, estimava Catalunya per damunt de tot, i aquest amor que tenia per Catalunya l’abocava en la figura d’en Jordi Pujol".

Josep Artigal va conèixer Pujol molt abans de la fundació de CDC, "perquè compartien una mateixa fe en Catalunya, una preocupació social manifestada des d’una visió cristiana de la vida i un interès per tot allò que ajudés a tirar la societat endavant. Així, entre altres camps, el meu marit es va dedicar a la presidència de l’Associació de Veïns del carrer Navas de Tolosa, treballava en el camp de l’Acció Catòlica Obrera, en la línia de "fer país"... No hi feia política convergent d’una manera directa, però se les enginyava per fer arribar el missatge, i així va aconseguir quaranta-dos interventors en les primeres eleccions democràtiques... No els parlava directament de CDC, donava testimoni d’allò que des de CDC es podia fer pel país, d’allò que en Jordi Pujol podia fer per aquest país, i crec que això era molt positiu".

Aquesta manera de fer —no imposar res a ningú, sinó predicar amb l’exemple—, la duia a terme arreu. "Un dels meus nois enganxava cartells antinuclears i mai no li ho va recriminar ni li va voler imposar res. Era la manera de fer d’un veritable demòcrata. Un dia em digué: ‘el pare em va ensenyar a estimar Catalunya, i aquesta ha estat l’aportació més gran que he rebut d’ell’".

Pujar a Montserrat va ser el resultat lògic d’una trajectòria viscuda al costat d’en Jordi Pujol. "Crec que hi vam anar amb l’Eduard Fornés i amb l’actual bisbe Joan Carrera, a qui coneixíem, perquè el meu marit havia estat director de l’Editorial Nova Terra, i així mateix, em penso, encara que no ho podria assegurar, vàrem anar a recollir l’Anton Cañellas a la seva joieria".

Passat un cert temps, en Josep li va comentar que "quan en un moment determinat portes a terme una certa activitat no li concedeixes ni la importància ni la perspectiva històrica que pot arribar a tenir, per bé que la vius a fons". "Ell tal vegada no pensà —continua dient— que estaven fundant un partit que arribaria a governar Catalunya tants anys, però estava segur, això sí, que creaven un partit necessari perquè ompliria un buit que ningú no semblava estar disposat a cobrir: un partit que, fugint de tota mena d’extremismes, treballaria per damunt de tot a favor de Catalunya. En Josep era un home feliç perquè constatava que es començava una cosa nova que sabia que arribaria a ser important, que per ell tenia un gran sentit ja aleshores...".

" No aspirava a ser un polític professional, mai no va voler escalar... En Josep ho hagués donat tot per Convergència. I l’estimació que tenia per en Jordi Pujol no el va deixar mai. Va ser una cosa molt sentida, molt forta", acaba dient la senyora Valls, "de tal manera que creia, en ocasió de les primeres eleccions al Parlament l’any 1980, que ens hi havíem de dedicar de ple, perquè si les perdíem, mai més un partit nacionalista governaria Catalunya i, per tant, en Jordi no podria ser president. Per això s’hi va abocar tant i tant, fins al punt que, literalment, no vivia, no dormia, es passava els dies enganxant cartells, fent el que feia falta i més. Ell estimava molt el nostre país i no veia cap altre candidat vàlid que en Jordi Pujol".