Nascut l’any 1932 a Balaguer, Noguera, cursa els estudis d’enginyeria industrial a la Universitat Politècnica de Catalunya, especialitzant-se en electricitat, mecànica i propietat industrial. Desenvolupa la seva activitat professional en empreses privades i el 1987 ingressa, per oposició, al Cos d’Enginyers Industrials de la Generalitat. Treballa en la Direcció General de Consum i Seguretat Industrial. Interessat per tot allò que té a veure amb la història de la ciència i de la tècnica, pertany al Col·legi Oficial d’Enginyers Industrials i a la Societat Catalana de la Tecnologia. En la dècada dels cinquanta inicia el seu activisme catalanista formant part de l’Acadèmia de la Llengua i entrant en contacte amb gent com Josep Espar, Raimon Galí, Josep M. Monill, Jordi Vidal, etcètera. Està vinculat a Convergència des dels inicis: participa en la segona i tercera assemblees, és cofundador de la Sectorial d’Indústria, col·labora en la Sectorial de Cultura com a conseller nacional i intervé en totes les campanyes electorals.

"El somni d'una Catalunya respectada on tothom pogués desenvolupar-se en democràcia i llibertat, era el comú denominador que movia aquell centenar de persones que érem a la sala."

En Ferran i jo podem cantar aquesta frase en un triple sentit. Primer, el pròpiament intencionat en la frase del poeta. En segon lloc, la nostra història personal conjunta, des del moment en què ens vàrem unir en matrimoni, el dia 13 de setembre de 1963, a l'altar major i als peus de la Moreneta. En tercer lloc, de la nostra història política, en l'acte fundacional de CDC, que esdevindria el partit "pal de paller" de la política catalana.

Per tant, serà també conjuntament que redactarem aquestes ratlles, si bé en Ferran m’ha donat gentilment la preferència d'escriure-les.

Vaig néixer i viure la meva infància a les terres de Lleida, on el meu pare feia de metge; allí vaig cursar els estudis de Magisteri i, després, als 17 anys, vaig venir a Barcelona, on els horitzons eren més amples i tenia més possibilitats; em guanyava la vida exercint en una escola privada. M'interessava per la vida cultural d'aquella època (any 57 i següents): música, llengües estrangeres, museus i exposicions, revista Destino, viatges, etcètera, i algunes activitats del que ara en diríem voluntariat. No tenia inquietuds polítiques pròpiament dites, però sí la consciència de la meva llengua i cultura i que el meu país era alguna cosa més que una región.

En Ferran, balaguerí i resident a Barcelona, primer per motiu dels seus estudis i després d'acabar-los, en treballar d'enginyer industrial, ja havia despertat a les inquietuds culturals com a membre de l’Acadèmia de Llengua Catalana, en el si de la Congregació Mariana d'Universitaris. En temps de vacances, a Balaguer, es reunia en trobades clandestines de sensibilització patriòtica i formació catalanista a la casa pairal d'en Josep Espar, juntament amb altres —R. Auberni, J. M. Monill, J. Vidal, etcètera, que, temps a venir, formarien el nucli inicial de CDC a la Noguera.

Ja de casats, ens trobàvem periòdicament amb altres persones amb inquietuds catalanistes en uns sopars al "Rusc" —abans La Colmena—; allí, un brunzit d'abelles inquietes, els que hi assistíem i que posteriorment formaríem part del primer grup de militants de CDC, érem informats de la situació política del moment i es creava opinió pròpiament nacionalista. Ocasionalment hi venien a parlar-nos persones com el P. Batllori, Raimon Galí, etcètera. Allí vaig tenir ocasió de conèixer el pensament i l'entusiasme d'en Josep Espar, que fou la primera persona que em va influir poderosament en el desvetllar de la meva consciència nacionalista. En aquells sopars, l'Espar ens exposava les seves idees genials, iniciatives i empreses en pro de la reconstrucció de Catalunya, entre les quals la d'un diari en català. En la realització d'aquesta iniciativa, que semblava un somni, ens hi vàrem abocar amb tot l'entusiasme i l'activisme de què érem capaços tant en Ferran com jo.

Arran d'aquestes trobades, uns quants dels assistents vàrem constituir un grup dels molts que treballaven en la clandestinitat. Hi recordo la Roser Capell que, de manera generosa, ens brindà el seu domicili del carrer de Muntaner i, posteriorment, el del carrer Lluçanès; entre d’altres, hi havia Jaume Casajoana, Miquel Esquirol, Joan Granados, Jaume Rosell, Jordi Ribes, Oriol Panyella, en Ferran i jo. Allí ens donaven informació de l'actualitat política i de les últimes espeternegades del règim franquista, seguíem consignes i els ideòlegs anaven estructurant un possible moviment polític. Ara tot allò queda lluny, quasi difuminat en el record, si bé és molt viu encara el sentiment que vivíem molt intensament l'activisme catalanista en la clandestinitat.

Vàrem ésser convocats a Montserrat; hi pujarem amb les nostres tres filles, encara petites. Amb una certa recança les vam deixar tot el dia amb uns bons amics. Els records que emergeixen d'aquell matí són una certa sensació de risc, una gran expectativa i emoció per la reunió convocada. Un dels nostres ens va avisar que un monjo ens conduiria des de la porteria fins a la sala interior de la reunió. En el parlament dels diferents ponents es va destacar la importància de la ruptura democràtica, la lluita per les llibertats individuals i col·lectives, el reconeixement del fet nacional català i l'autogovern de Catalunya, entre d'altres. Aspiràvem a la democràcia pluralista i parlamentària, que garantís una Catalunya vàlida per a tothom. Totes aquestes aspiracions tan legítimes eren talment un somni enmig de la dura realitat que es vivia. El somni d'una Catalunya respectada on tothom pogués desenvolupar-se en democràcia i llibertat, era el comú denominador que movia aquell centenar de persones que érem a la sala. En el curs de la reunió vàrem veure ja Jordi Pujol com a gran líder per a Catalunya.

Al final es formaren grups per afinitats i camps d'activitat, amb la idea de tractar d'influir en els respectius àmbits.

En les reunions que s’anaven succeint, es feia evident la necessitat d'encetar una nova etapa d'acció política.

El 21 de gener de 1975, Jordi Pujol va pronunciar una memorable conferència a ESADE amb el títol de "El moment actual". Posteriorment, en el cicle de conferències "Les terceres vies a Europa", al juny de 1975, fou "La resposta democràtica" on Jordi Pujol establí les bases de la seva doctrina nacionalista i democràtica, com a punt de partida.

Durant el 1975, CDC es va definir com a federació de grups i persones. Nosaltres assistírem a totes les assemblees i reunions, en què s'aprovaren un programa i els estatuts provisionals del partit, del qual Jordi Pujol era el secretari general i Miquel Roca secretari general adjunt.

En legalitzar-se els partits polítics, CDC va ésser capdavanter. Tant en Ferran com jo vàrem col·laborar en les accions de propaganda, proselitisme, campanyes per a l'Estatut, campanyes electorals i els mítings arreu de Catalunya, manifestacions, etcètera, tot això enmig de l'escepticisme, incomprensió o por generalitzats.

I a la llar, les tres filletes que creixien semblava que entenguessin que era important allò que feien els pares, malgrat que els restava moltes estones de la seva companyia. Més endavant ens han manifestat la seva satisfacció per haver estat conseqüents amb el nostre ideal nacionalista i haver-los-hi transmès.

Estàvem organitzats en equips que es reunien en cases de militants, segons les zones de residència.

El partit va obrir els primers locals de districte. Després que la Marta Ferrusola va trobar el local adequat per al nostre districte (Sarriá-Sant Gervasi), al carrer de Bertrand i Serra, vaig treballar, junt amb altres persones, en el seu condicionament i la posada en marxa d'activitats.

Durant quatre anys vaig ésser del comitè executiu del Districte, com a secretària i tresorera, dedicant-hi tot el meu temps i la meva capacitat. Organitzàvem reunions d'equips, subhastes i exposicions per recollir fons, conferències de formació, captació de nous militants, etcètera. En les diferents campanyes electorals i per l'Estatut, tot el Districte es mobilitzava, es feien reunions en cases particulars encaminades a guanyar els vots dels veïns i amics, enganxàvem cartells, repartíem propaganda als mercats, sortides d'esglésies i camps de futbol, taules al carrer, etcètera. El "porta a porta" i el "botiga a botiga" en el sector assignat el fèiem tots amb entusiasme i esforç. Especialment important va ser la campanya per a les eleccions al Parlament de Catalunya l'any 1980, amb Lluís Prenafeta com a cap del Districte, de qui conservo un especial record pel dinamisme que ens comunicava. Jordi Pujol va ésser elegit per primera vegada president de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta fita històrica per al nostre país també ho va ser en la meva història personal. Jo ja havia pres, l'any 1979, la decisió de tornar a fer de mestra; l'única manera d'accedir a l'escola pública era fer oposicions i, com que volia romandre a Barcelona, vaig preparar-me per fer-les de cara a les escoles de l'Ajuntament de Barcelona. Havia vist llavors que el meu compromís polític passava per "fer país" des de l'escola, posant les llavors primeres en els infants d'un futur immediat, que volíem en plenitud. La meva fita política que en Jordi Pujol fos president de la Generalitat estava assolida; per tant, vaig passar el relleu a d'altres companys pel que fa a treballar en el Districte. Posteriorment vaig formar part de la Sectorial d'Ensenyament, fins avui.

En Ferran fou uns anys conseller nacional per la Sectorial de Cultura i va ésser fundador i membre de la Sectorial d'Indústria.

El treball professional ens ha ocupat darrerament bona part del nostre temps; tanmateix, estem sempre a la disposició, incondicionalment, del partit i del president.