"Érem conscients que la fi del franquisme era una cosa imminent i participàvem de la idea que calia anar a fer un gran partit."

Els cinc amics de Terrassa que vàrem concórrer a Montserrat aquell diumenge del mes de novembre de 1974, ho vàrem fer per la nostra relació amb Unió Democràtica de Catalunya. En Pere Gorina i jo mateix estàvem vinculats amb aquest partit des de poc temps després d'ingressar a la universitat, als inicis dels anys cinquanta. Els altres tres, en Josep M. Playà, en Ferran Pont i en Josep M. Puig s'hi havien vinculat més tard.

Uns mesos abans de l'anada a Montserrat, ja havíem participat en algunes reunions preliminars en un local del carrer de Rivadeneyra i, si no recordo malament, també a la sala Claret del carrer de Llúria. De fet, érem conscients que la fi del franquisme era una cosa imminent i participàvem de la idea que calia anar a fer un gran partit, i els d’Unió que assistíem en aquelles reunions consideràvem que el camí idoni no era pas el de dir als altres "veniu amb nosaltres", sinó "anem-hi, som-hi tots a fer un nou partit", al qual cadascú aportaria allò que tingués: criteri, ideologia, història i relacions... il·lusió i voluntat. Crèiem que Unió hi podia aportar molt, però no era suficient per a allò que preteníem.

La reunió de Montserrat va anar molt bé, tot i que per a alguns hi va haver una important contrarietat. S'hi havia d'invitar també el grup que s'havia format entorn d'en Pallach, però aquests s'havien constituït en partit el diumenge abans amb el nom de Reagrupament Socialista. Segurament havien descartat la possibilitat d'anar junts amb els que pertanyíem a UDC, atesa la nostra vinculació política amb els altres partits democratacristians. No ho sé, no ho conec prou bé, però en tot cas aquesta és l’opinió que en tinc. De tota manera, d'aquesta trobada a Montserrat no en va sortir pas la constitució d'un partit, sinó més aviat d'un moviment, un moviment polític amb la voluntat, això si, d'arribar a constituir un gran partit.

A la reunió de Montserrat van portar la veu cantant dues persones, en Jordi Pujol i l'Anton Cañellas, i hi érem presents gent d’Unió Democràtica de Catalunya, gent del Grup d’Acció al Servei de Catalunya, constituït a l'entorn de Jordi Pujol, i d’altres persones a títol individual. Crec que en aquella reunió els respectius papers estaven força definits, però la dinàmica que després va prendre el moviment no va contribuir a l’aproximació d’Unió Democràtica de Catalunya, malgrat haver-ne portat la iniciativa.

Em sembla que en aquells moments érem molts els qui, d'ideologia demòcrata d'inspiració cristiana, crèiem que en el postfranquisme la democràcia cristiana tindria un mal cartell. De fet, alguns ministres de Franco s'havien deixat considerar pròxims a la democràcia cristiana —com ara Martín Artajo o Castiella— i, en general, la gent no distingia la democràcia cristiana d'un partit confessional, perqué hi havia prou motius per a aquesta confusió. Però, sobretot, no consideràvem correcta la utilització del nom de cristià per a una opció política concreta, encara que fos la nostra. Els fundadors d'Unió Democràtica, ja en el seu temps, varen tenir les idees prou clares. Almenys els qui de Terrassa vàrem concórrer a Montserrat crec que participàvem plenament d’aquesta concepció.

De la reunió de Montserrat en va sortir un Secretariat d'aquest nou moviment polític que va prendre el nom de Convergència Democràtica de Catalunya. En formàrem part, a més d'en Jordi Pujol i l'Anton Cañellas, en Miquel Roca, en Josep M. Cullell, en Carles A. Gasòliba, en Josep Miró i Ardèvol, n'Albert Vila, jo mateix i alguns altres que en aquest moment no aconsegueixo recordar. Ens reuníem a la seu de Banca Catalana del passeig de Gràcia.

Ja abans de la primera reunió de Convergència s'havia format l'Equip Demòcrata Cristià de l'Estat Espanyol; el constituïen la Federació Popular Democràtica —de Gil Robles—, la Izquierda Democrática —de Ruiz Giménez—, el Partit Nacionalista Basc, la Unió Democràtica de Catalunya i la Unió Democràtica del País Valencià. L'Anton Cañellas era el secretari general i els d'Unió ens havíem de reunir en les terceres jornades que l'Equip celebrava a Madrid els dies 30 i 31 de gener i 1 de febrer de 1976. Uns dies abans, mentre a Convergència esperàvem en Jordi Pujol, en Miquel Roca em va preguntar què faríem nosaltres, els d'Unió, ja que per a ell la nostra bandera marcava massa el moviment convergent. Com que la qüestió no s'havia plantejat oficialment al partit, i per tant no s'hi havia pronunciat, no li’n podia donar la resposta. Tanmateix, la nostra idea en aquells moments, tot i que no era prou puntual i precisa, anava més aviat cap a la possibilitat de constituir-nos com a grup o tendència dins de Convergència, però que ens permetés mantenir les nostres relacions internacionals i, especialment, amb la Unió Europea Demòcrata Cristiana i amb l'Equip DC de l'Estat Espanyol, i aproximadament en aquests termes li vaig parlar. En Miquel, però, va fer els seus comentaris i categòricament em va dir que l’Equip no aconseguiria cap resultat. La veritat és que, en relació amb l'Equip, ho va endevinar. Tinc present també que, temps abans, en Pujol havia preguntat en una sessió del Secretariat de Convergència a cadascun dels reunits com veuria la identificació ideològica de Convergència amb la d'Unió —no recordo els termes precisos de la pregunta, però eren d’aquest tenor—. Als d'Unió ens va dispensar de la resposta, i crec que dels altres tampoc li calia, però la devia formular per tal assegurar-se’n o bé com una manera d'entrar directament al tema. No recordo que ell hi hagués dit la seva. Amb més o menys matisos, els qui van contestar la pregunta es van manifestar majoritàriament proclius vers la socialdemocràcia.

Arribà el dia que en la reunió del Secretariat de Convergència se’ns va demanar, als d'Unió, què faria el nostre partit, la pregunta anticipada per en Miquel Roca. Convergència es constituiria com a partit i, per tant, no cabia un partit dins un altre partit. Calia, doncs, plantejar la qüestió, ja no oficiosament a Unió Democràtica, sinó de manera oficial. Em sembla recordar que tots els d'Unió que formàvem part d'aquell Secretariat de Convergència érem membres del Consell Nacional d'Unió Democràtica; dels amics de Terrassa que havíem pujat a Montserrat a l’acte fundacional, només jo en formava part. Per tant, no sé si es va aprofitar la pròxima reunió del Consell Nacional d'Unió Democràtica —de fet no era un Consell, sinó una Comissió Permanent— o bé aquest va ser convocat expressament, però s'hi va exposar clarament la qüestió. Crec que va ser el dia 20 de gener de 1976. El debat pràcticament no va existir, perquè de bones a primeres la duresa de les paraules d'en Miquel Coll i Alentorn ens en va fer desdir. Paraules dures que només va matisar perquè, segons va dir, feia anys que ens coneixia i considerava que anàvem de bona fe. Unió Democràtica té massa història perquè puguem sotmetre-la a una aventura que no sabem com acabarà, van ser les seves paraules finals d'aquella sessió. Tanmateix, es va expressar la voluntat d'establir-hi, amb Convergència, un pacte preferent. Els membres d'Unió que formàvem part d'aquell Secretariat de Convergència, malgrat tot, vàrem restar fidels als nostre partit inicial, a Unió Democràtica de Catalunya.

En la reunió del Secretariat de Convergència, del dilluns 9 de febrer de 1976, es va donar trasllat oficial de la posició presa per Unió Democràtica i, per tant, s'adoptava l'acord, que es faria públic el dilluns següent, de la imminent constitució de Convergència Democràtica de Catalunya com a partit polític, independentment d'Unió Democràtica.

A la sortida d'aquella sessió, ja en el pàrquing, vaig recordar a en Pujol: "Jordi, ja saps que aquest dissabte tenim a Terrassa el sopar de presentació de Convergència Democràtica. S'han venut més d'un centenar de tiquets i estan previstos els parlaments del meu germà Joaquim, de l'Anton i el teu, i dilluns la premsa publicarà que constituïm dos partits diferents. Què fem?" En Jordi Pujol, va estar un xic dubitatiu, però tot seguit em va dir: "Oriol, el sopar s'ha de fer igualment. Més endavant ja veurem què."

El sopar es va fer talment estava previst, el dissabte 14 de febrer de 1976, a l'Hostal del Fum, però no cal dir quin era el nostre estat d'ànim i de preocupació. Em donava la sensació d'un cert engany, que no es deia tot el que s'havia de dir, però en realitat nosaltres, els de Terrassa, sí que ens mantindríem junts, units. Per això, després d’aquell acte, els qui havíem constituït el grup inicial de Terrassa vàrem decidir i ens vàrem comprometre a no separar-nos, a no dividir-nos, i vàrem acordar que proposaríem tant a Unió com a Convergència la decisió de mantenir-nos com un sol grup, amb la doble militància, i que si algun d'aquests partits no ho acceptava, ens quedaríem en l'altre. El meu germà Joaquim, en Pere Gorina, en Ferran Pont, en Jacint Cuyàs i potser algú altre, a més de jo mateix, en un dinar, al qual havíem convocat en Jordi Pujol i l'Anton Cañellas, els vàrem plantejar la nostra doble militància com havíem acordat. L'Anton, després de donar-hi algunes voltes, ho va acceptar en el mateix dinar, supeditat al fet que el partit no hi posés objecció. En Jordi va dir-nos que ja ens donaria la resposta i, efectivament, al cap d'uns dies en rebia un text datat el 4 de març, no signat, però sí la carta que l'acompanyava, datada el 25 del mateix mes, en el qual es deixava constància del següent: "La separació orgànica de CD i UD ha tingut unes característiques especials a Terrassa... Sembla que, efectivament, convé que a Terrassa no hi hagi separació orgànica entre els dos grups, sinó que segueixi havent-hi un sol grup de Convergència-Unió. Això pressuposa que CD —i també UD— renuncien a tenir un grup propi a Terrassa, i que la seva acció política es farà només a través d'aquest grup conjunt".

A nivell local vàrem acordar que en les reunions dels partits a Barcelona, en Jacint Cuyàs representaria el nostre grup a Convergència i jo el representaria a Unió. Tanmateix, a la primera reunió de Convergència com a partit, en Pujol va voler que hi anés jo. I em plau recordar aquí que, arran d’una intervenció que algú va fer, totalment impertinent en relació a Unió Democràtica, el mateix Jordi Pujol hi va replicar en termes contundents i va aprofitar la rèplica per fer un gran elogi d’Unió Democràtica.

A Terrassa, el grup de Convergència i Unió, malgrat tot, va anar progressant amb gran avinença i creixent en nombre de militància. El pintor terrassenc, Floreal Soriguera, amb la generositat que el caracteritza, ens va pintar les sigles dels dos partits que utilitzàvem conjuntament. Es van organitzar un seguit d'actes, en els quals se simultanejaven els noms de Convergència i d’Unió, i així mateix procuràvem fer venir a donar conferències o xerrades tant a polítics de Convergència com d'Unió. A més de Jordi Pujol i Anton Cañellas, van venir Jaume Nualart, Llibert Cuatrecasas, Josep Castaño, Josep M. Cullell, Albert Vila, Santi Guillén, i d'altres. Va ser una època d’il·lusió i de gran dinamisme, encara que seguíem amb inquietud les relacions entre Convergència i Unió a Barcelona i a d'altres llocs de la geografia catalana, perquè a mesura que passava el temps, allò del pacte preferent entre els dos partits, que Convergència també havia acceptat, era una idea que no solament no cristal·litzava, sinó que s’anava oblidant.

No entraré a considerar aquí el fet lamentable de no anar junts a les primeres eleccions, perquè no voldria disgustar ningú. Però al nucli terrassenc dels dos partits ens costava d'entendre i, encara que ho vèiem a venir, ens va saber molt greu, el distanciament entre els dos partits. La tesi sostinguda per un sector de CDC que deia que UDC li "distorsionava la seva imatge" i propiciava un apropament amb el "Reagrupament (socialista) fins a arribar a una possible unió", com diu un document d'aquella època que encara conservo, crec que va dificultar molt l’entesa. Com per part d'UDC la van dificultar, entre d’altres, les enquestes del sociòleg J. J. Linz, que em sembla que van enlluernar més d'un polític dels qui portaven la veu cantant d'Unió.

No s'havia fet públic encara que Convergència Democràtica i Unió Democràtica no anirien juntes a les eleccions generals que ens va venir un dia en Jaume Casajoana, de Convergència, a comminar-nos la desunió. No ho va plantejar així, de manera tan directa, però sí que cruament ens va dir que a partir d’aquell moment refundarien Convergència a Terrassa, perquè érem un obstacle per al seu creixement, i que a nosaltres ens respectarien la doble militància, però com a "sector històric", marginat en certa manera del partit. Lògicament vàrem entendre que, d'ençà d'aleshores, la nostra doble militància seria insostenible i vàrem decidir la convocatòria d'una assemblea extraordinària per tal de plantejar la nova situació com ens havia estat donada. Així es va fer, i el dia 26 d'abril de 1977, sense que ningú s'hagués de definir públicament, mitjançant una urna, cadascú va poder pronunciar-se a favor de l'opció amb la qual se sentia més identificat o simplement preferia continuar com a militant. És curiós d'observar que, del centenar de persones que érem, el resultat va ser del cinquanta per cent exacte per a cada opció.

A partir d'aquí se’m fa difícil continuar perquè aquella partió no és pas que passés per un dels meus costats, sinó que em va traspassar pel mig, de dalt a baix. Ni que no s'hagués aconseguit fer un sol partit, tan sols s'hagués establert el pacte de col·laboració, no ens hauríem sentit dolguts ni desencisats. Perquè la confrontació electoral va fer que una lluita oberta s'obrís entre els dos partits per tal de discutir-se el mateix terreny.

Sortosament, la lliçó de l'electorat no va ser debades.